L’ombra d’en Jacint Vilosa
La senyera catalana
Té quatre barres de sang.
Si la senyera en té quatre, més en té el nostre cel blau.
Si les quatre són vermelles,
les del cel ja no en són tant:
com més de dia, més fosques,
com més de nit, més brillants.
No és pols d’estels ni celístia
La brillantor que elles fan,
Que és de pols de sepultura
Que el bleix dels morts va cremant,
Per trobar un xiquet més tebi
el fred que se’ls va menjant.
Catalunya, Catalunya!
quina mà podé gosar
amb unes barres tan negres
ombrejar-te un cel tan clar?
No fora la de cap Jofre,
que ho hauria fet amb sang,
ni la de Déu, que, Ell ens valgui,
les hauria fet de blau.
No són barres, que són taques
Les que ombregen el cel clar;
No tenen prou aigua els núvols
Per a poder-les rentar.
No són taques, que són ombres
Les enrareixen l’espai;
No hi ha sol que se les begui,
Ni foc que les cremi mai.
No són ombres, que són homes
Que al vent de Déu van brandant;
I no hi ha braç, que els despengi;
Amb els anys que els van penjar,
Les forques s’han fet tan altes
Que ni es poden a abastar.
La carn és massa pessanta
Per a poder-hi pujar.
Ja els despenjarem el dia
Que ens en sabrem despullar.
Aquestes són les penyores,
Déu en les vulgui servar,
En memòria i recordança
Dels tractes que ens van donar
Els reis i els nobles d’Espanya
Que a l’infern deuen cremar.
Tu que vius en desmesura
I pots menjar del bon pa,
Si, quan mires cel endintre,
Saps veure’l encara clar,
Comença a fer penitència
I Déu que et vulgui escoltar,
Que el català que està en gràcia
I es comença d’enyorar,
El veu com un bosc de forques
De tants penjats com hi ha!
Al cel de Vic, Bac de Roda,
En Carrasclet al de Valls,
El cap de Josep Moragues
Reflexant-se al fons del mar,
Al de Cambrils en Vilosa,
n’Armengol, en Bertrolà,
dos jurats i el senyor batlle,
que al cel puguin reposar.
L’ombra que fa més feresa
De les sis ombres del Camp
És la d’en Jacint Vilosa,
La d’ulls més esbatanats,
La de la cara més verda,
La de més color de llamp,
La de la boca més negra
La dels llavis més morats,
La que branda, com un pèndol,
Una vegada cada any,
En memòria i recordança
d’aquell desembre de sang
que a Cambrils capitulava
a l’exèrcit dels tirans.
No en tenen prou amb sang d’homes,
Que en volen també d’infants,
De mares i de donzelles
I de vellets els més blancs.
Als cabdills que capitulen
Els tacten bé de germans,
Els donen garrot i els pengen
Que els corbs se’ls vagin menjant.
Ai Castella, castellana,
Quins fills tens més castellans!
Quan la nova arribà a Calris,
Se n’anava a celebrar.
Poseu-me casulla negra,
Que els hem de commemorar.
En sortir de la capella
Les colors ha trasmudat.
Què tindrà el senyor canonge,
Tan blanc i tan traspostat?
Temolós, munta l’escala
i, en ser al peu de l’altar,
es girà de cara al poble,
com si anés a predicar:
resarem aquesta missa,
pels que acaben de finar,
pel governador Vilosa,
i pel sergent Bertrolà
i el baró Armengol que, un dia,
al cel els poguem trobar
amb la corona dels màrtirs
i amb una palma a la mà.
La gen d’armes que l’oïa
Comença de murmurar,
No sé si resa o renega
De tanta remor com fa,
Trobem la seu massa fosca
I enyoren un altre altrar
Sota penons i banderes
I espases per estrenar,
En ser al consagrar Pau Claris,
Ja ni es van agenollar.
Pau Claris enlairà l’hòstia
I tots s’hi van encantar.
Ell que també s’hi encanta
de la resplendor que fa.
Quan fa una estona que hi miren,
Se’n comencen d’adonar
Que l’hòstia de mica en mica
Li va creixent a la mà,
Tan i tan gran l’hòstia es feia
Que ja no cap a l’altar,
Ja és un núvol blanc i rosa
Que ja li fuig de mà.
De dalt a baix d’aquest núvol
S’hi comencen d’obirar
Sis ombres llargues, molt llargues,
D’un to verdós i morat,
Només amb l’airet del ciris
Comencen a bellugar:
Son les obres de 6 homes
Que el rei haurà fet penjar.
El del mig és En Vilossa,
Que ara ens crida a batallar.
No esperen ni que alci el calze,
Que ja els bullen prou les sangs,
Sols queden a la capella
Un vellet i l’escolà.
Quan Pau Clarís se n’adona,
Es troba sol a l’altar.
On són els que oïen missa?
Que no volen combregar?
El vellet que s’ho escolta,
Somrient li contestà:
On volen que singuin, Claris, els joves?: a batallar.
El que havien fet amb Corpus,
Ara ho han fet amb Nadal,
L’han tenyit amb sang dels jutges,
Jutges del Consell Reial,
Mentre Claris oferia
La missa que celebrà
Pel governador Vilosa
I pel sergent Bertrolà
I el baró Armengol, que un dia
Dalt al cel poguem trobar
Amb la corona de màrtirs
I amb una palma a la mà.
Adéu, marqués de los Vélez,
Mai no t’ho podrem pagar:
La penyora que ens deixares
Ja no ens pot parlar més clar,
Els sis penjats encara pengen,
No els volem pas despenjar,
Que ens recordi nit i dia
Els tractes que ens vas donar.
Tu també els hauràs de veure
Per força i per anys dels anys.
No serà que et penedeixis
Dels teus crims i malvestats;
Que el penedir és cosa santa,
I d’homes noble i leial;
Noble i leial tu no en fores,
Ni n’ets, ni en podràs ser mai.
Serà l’ombre d’en Vilosa
Que ets sortirà sempre al pas
I si tanques la mirada
De feresa que et farà,
Endintre de les entranyes,
Te’l sentiràs arrapar
Com un mal viu que se’t mengi
I no se t’acabi mai.
Del darrer esguard que et donava
Ningú no te’n pot curar:
Dels esguards que la mort dóna
Sols ella ens en pot salvar.
Si no te’l vegessis dintre
Te’l veuries al davant,
Que a l’estàndard que tu alçares
Com INRI dels catalans
Per damunt de les sis forques
Que el mestral feia xiular,
Per entre els plecs hi espia,
Ferós com tu el vas deixar,
Aquell esguard d’en Vilsa
Que ni la mort pot tancar.
T’espia a tu i als que et manen
I el temps que us espiarà!
Com més temps i més reis passen,
L’esguard s’hi veu molt més clar.
Al pujar al tron el rei Carles
Ni se la gosa mirar:
Traieu-me aquesta senyera,
Tenyiu-la amb or i sang.
Ni la sang era prou pura,
Ni l’or prou net i pesant:
Els ulls d’en Jacint Vilosa
S’hi veien millor que mai.
I s’hi veuen ara encara
Per lliçó dels catalans:
Senyera del rei d’Espanya,
Quines lliçons que ens va dant!
Les nits de mar i turmenta
I de furient Mestral,
Hi sentireu en Vilosa
Mig maleint, mig resant:
Massa temps ja fa que penjo
D’aquesta foca reial;
Si amb el temps s’ha fet massa alta
I no hi podeu abastar
Que l’amor us dongui ales
Per a poder-hi volar.
Si sentiu la carn que us pesa,
Sapigueu-se’n despullar;
Si vostra carn és tan morta
Que no sent ja el meu penar,
Maleïda sigui l’hora
Que van fer-me cristià,
Que els raïms de vostres vinyes
No arribin ni a virolar,
Que es migrin les avellanes
I que es rovellin els blats,
Que es migrin les avellanes
i que es rovellin els blats,
que us deixin sense una oliva
ni oli per a cremar
els esparvers i les garses
i els corbs que se’m van menjar,
i que el ventre de les mares
no pugui tornar a infantar.
No en tenen prou amb sang d’homes,
Que en volen també d'infants,
De mares i de donzelles
I de vellets els més blancs.
Ai Castella castellana
Quins fills tens més castellans!
Catalunya catalana,
Quins fills més poc catalans!
Ventura i Gassol